Un amable lector m’ha fet arribar un breu comentari a la meva darrera entrada, aquella on, per mandra d’escriure, vaig penjar dues imatges. Com que la resposta se m’ha allargat molt, l’elevo a categoria de post.
Benvolgut anònim:
¿No heu pensat mai en dedicar-vos al món de la faràndula? Us ho dic perquè crec que explicant acudits sou la tabola.
Abans de parlar d'acudits, però, deixeu-me que us digui que no existeix la salut liberal, en tot cas podem referir-nos a la sanitat privada. Anomenar-la d'altre manera és no expressar-se en els termes correctes. És com si ara jo em referís a la vostra sanitat predilecta com a "sanitat feudal" o bé "sanitat mafiosa". Ho dic per la compulsió i la llei de l'embut que representen, naturalment.
Dit això, voldria fer-vos adonar de la bajanada que heu escrit per comentari. En efecte: ¿heu provat mai d'anar al dentista de la sanitat pública a que us empastin un queixal? ¿o que us facin un pont, o la boca nova? Debades cal que hi aneu: no us ho faran pas. El dentista de la sanitat pública us pot arrencar totes les dents i queixals que teniu a la boca, però no us farà res més. Si sou pobre de solemnitat, marxareu del seu consultori esdentegat i a partir d'aquell dia, haureu de menjar sopetes i triturats, perquè una dentadura postissa us pot arriba a valer bastant més de tres mil euros. En aquest sentit, doncs, cap avantatge respecte a la sanitat privada i tots els inconvenients, ja que a banda de no poder triar metge, heu pagat el servei molt més car i us heu hagut d’esperar dies amb un flemó a la boca.
Un altre cas ben curiós és quan aneu a l’oftalmòleg de la sanitat pública i us recepta ulleres. ¿Per ventura us les paga la sanitat pública? Per quins cinc sous haig de pagar les pròtesis de tothom i a mi no em poden pagar les ulleres? Un altre clar desavantatge de la sanitat pública enfront de la privada, ja que si aquesta darrera tampoc us paga les ulleres, al menys podeu triar metge i una vegada més, amb més rapidesa i eficàcia.
Hi ha molts més casos d’aquesta mena. Per no allargar-me ni avorrir-vos, us esmentaré un darrer cas que vaig escoltar fa poc per la ràdio, on una senyora es queixava de que la vostra sanitat pública no li pagava el tractament d’una malaltia que em va semblar prou greu, adduint que era molt car.
Així doncs, estimat anònim, ja veieu que la vostra sanitat pública tampoc no atén tots els casos que se li presenten, i al damunt ens afaita els diners sense demanar-nos-ho ni sense deixar-nos triar, cosa que si faria la sanitat privada.
I deixeu-me acabar donant resposta directe al vostre comentari: En el cas de la sanitat pública, no teniu més remei que abaixar-vos els pantalons i parar el cul a tot el que us diguin. En la sanitat privada, al menys, sempre podeu donar-vos de baixa i apuntar-vos a un altre assegurança, a més d’esbombar pels mitjans de comunicació els casos de mala praxi, cosa que significaria una seriosa preocupació per l’equip directiu de l’empresa. En la sanitat pública, en canvi, se’ls refot que vostè es queixi: total, cobren igual i no els poden fer fora...
dimarts 11 de agost de 2009
dijous 30 de juliol de 2009
SALUT PÚBLICA
Ara que Obama vol col·locar-los als americans la medecina socialista, és bo de recordar com de malament funciona aquesta. Un parell d'imatges sempre són millor que dues mil paraules.
dilluns 29 de juny de 2009
HONDURES
Sempre es fa difícil tenir una opinió d'uns esdeveniments que succeeixen lluny i en un país del qual en saps poca cosa. Sovint és per manca d'interès i/o mandra. Aquest matí, però, els titulars dels mitjans referents a Hondures m'han caigut al davant, i no he pogut evitar preguntar-me: Què està passant a Hondures?
El gener de 1982, Hondures es va dotar d'una Constitució democràtica Aquesta té 375 articles, d'aquests, 8 són sense possibilitat d'esmena. Un d'aquests 8 és el que diu que el president electe del país ho és per un sol mandat de 4 anys, i prohibeix explícitament presentar-se a cap reelecció. També prohibeix expressament canviar els articles que prohibeixen presentar-se a la reelecció.
A principis d'aquest 2009, Zelaya declarà que volia fer un referèndum per ampliar el seu mandat. La major part de la població, fins i tot el seu propi partit, s'hi posicionà en contra. Per raons que no sé però que són fàcils d'imaginar, Zelaya continuà amb el propòsit de fer el referèndum. La Cort Suprema d'Hondures el declarà il·legal, per allò que abans hem vist de la limitació de mandats, i l'exèrcit, actuant per ordre del Tribunal Suprem, i amb el suport de bona part de la població, ha foragitat Zelaya del país.
No és un cop d'estat, tal com diu la premsa. L'exèrcit només ha actuat per ordre de la Cort Suprema, i un cop expulsat Zelaya, ha tornat a les casernes, sense ni tan sols posar ningú al capdavant del país. Si hagués estat un cop d'estat, l'exèrcit hauria actuat pel seu compte, i hauria ocupat el govern del país o en defecte d'això, hagués designat un govern, cosa que no ha fet. Encara es veu més clar si tenim en compte que el substitut de Zelaya l'ha designat el Congrés.
Per si em calien més raons per donar legitimitat a l'acció defensiva i democràtica del poble d'Hondures, les he vistes amb les reaccions furibundes en contra de l'expulsió de Zelaya. Aquestes eren de personatges com ara Chávez, Morales, H. Clinton, i de les oficines de presidents de països com Equador i Espanya. De seguida ho he vist clar: l'expulsió de Zelaya era ben feta i estava justificada.
divendres 12 de juny de 2009
CRISTIANO RONALDO
Sé que se m'acusarà de madridista i fins i tot se'm pot arribar a insultar pel que vaig a dir, i com que sé perfectament en quin país visc, un país maniqueista degut a la ignorància atàvica que tenim instal·lada, vull deixar ben clar que no sento cap simpatia pel club de futbol del Reial Madrid, però moltes de les ximpleries que he llegit i sentit aquests dies em fan perdre la poca fe que tinc en l'espècie humana.
Del dispendi que ha realitzat el Reial Madrid de resultes de la compra de la fitxa d'un tal Cristiano Ronaldo, s'ha dit que és immoral, inflacionista, prepotent i molts altres epítets que ja no recordo, i ha provocat, com sempre, la petició de una bona part de la gent de que intervingui el papà Estat per tal de que eviti aquestes procacitats monetàries.
El comportament del Reial Madrid ha estat exactament el mateix que ha tingut la immensa majoria de la gent que ha comprat un pis aquests deu darrers anys, és a dir, comprar una cosa per damunt del seu preu real i per damunt de les seves possibilitats reals. Si això ho ha fet tothom, ¿qui som nosaltres per jutjar el que fa o deixa de fer la gent o un club de futbol privat amb els seus diners? Si no volem que ningú no ens digui com ens hem de gastar els nostres estalvis, tampoc no podem dir als altres com s'han de gastar el seus.
Es veu que la compra s'ha realitzat a crèdit i amb l'aval de la banca, i de seguida ja s'han aixecat veus per criticar, sense tenir-ne ni idea d'economia, que com és possible que una entitat financera no concedeixi préstecs a persones o empreses que el puguin necessitar, i en canvi deixin una bona quantitat d'euros al Madrid per fer el seus fitxatges. Us puc assegurar, amics meus, que si aneu al banc amb les suficients garanties -siguin o no immobiliàries-, el banc us deixarà els diners que necessiteu, que és el que ha fet el R. Madrid avalat pel seu estadi i els terrenys adjacents.
Un altre crítica que s'ha fet és lamentar-se d'aquesta despesa en moments de crisi com els que arrosseguem. Un altre cop us dic que el Madrid fa amb els seus diners el que li abelleix, exactament el que fas tu, amic que em llegeixes. Em pregunto per què la gent no posa el mateix zel crític amb les despeses sumptuàries que fa el govern, comprant voluntats i fent callar la gent amb subsidis, aquests sí amb els diners de tots els contribuents.
Queden, per últim, les consideracions morals de l'afer. Personalment em costa d'entendre que algú es pugui gastar aital quantitat de diners per un jugador, però la moral és cosa individual i ja me'n guardaré prou de ficar-m'hi. És com l'avortament, s'hi pot estar d'acord o no, però és del tot necessari que es pugui avortar per tal que les persones que ho estimin oportú puguin fer-ho.
Per això hem de deixar que el Reial Madrid faci les compres que vulgui pel seu compte i risc, però a més hem d'assegurar-nos que no rep cap subvenció pública, ni directa ni indirecte -com també hem d'assegurar-nos que no la rep cap altre equip de futbol, es digui com es digui. Si la cosa els surt bé, serà una gran cosa per a ells, però si els surt malament, que carreguin amb la penitència. Ells solets, naturalment.
Del dispendi que ha realitzat el Reial Madrid de resultes de la compra de la fitxa d'un tal Cristiano Ronaldo, s'ha dit que és immoral, inflacionista, prepotent i molts altres epítets que ja no recordo, i ha provocat, com sempre, la petició de una bona part de la gent de que intervingui el papà Estat per tal de que eviti aquestes procacitats monetàries.
El comportament del Reial Madrid ha estat exactament el mateix que ha tingut la immensa majoria de la gent que ha comprat un pis aquests deu darrers anys, és a dir, comprar una cosa per damunt del seu preu real i per damunt de les seves possibilitats reals. Si això ho ha fet tothom, ¿qui som nosaltres per jutjar el que fa o deixa de fer la gent o un club de futbol privat amb els seus diners? Si no volem que ningú no ens digui com ens hem de gastar els nostres estalvis, tampoc no podem dir als altres com s'han de gastar el seus.
Es veu que la compra s'ha realitzat a crèdit i amb l'aval de la banca, i de seguida ja s'han aixecat veus per criticar, sense tenir-ne ni idea d'economia, que com és possible que una entitat financera no concedeixi préstecs a persones o empreses que el puguin necessitar, i en canvi deixin una bona quantitat d'euros al Madrid per fer el seus fitxatges. Us puc assegurar, amics meus, que si aneu al banc amb les suficients garanties -siguin o no immobiliàries-, el banc us deixarà els diners que necessiteu, que és el que ha fet el R. Madrid avalat pel seu estadi i els terrenys adjacents.
Un altre crítica que s'ha fet és lamentar-se d'aquesta despesa en moments de crisi com els que arrosseguem. Un altre cop us dic que el Madrid fa amb els seus diners el que li abelleix, exactament el que fas tu, amic que em llegeixes. Em pregunto per què la gent no posa el mateix zel crític amb les despeses sumptuàries que fa el govern, comprant voluntats i fent callar la gent amb subsidis, aquests sí amb els diners de tots els contribuents.
Queden, per últim, les consideracions morals de l'afer. Personalment em costa d'entendre que algú es pugui gastar aital quantitat de diners per un jugador, però la moral és cosa individual i ja me'n guardaré prou de ficar-m'hi. És com l'avortament, s'hi pot estar d'acord o no, però és del tot necessari que es pugui avortar per tal que les persones que ho estimin oportú puguin fer-ho.
Per això hem de deixar que el Reial Madrid faci les compres que vulgui pel seu compte i risc, però a més hem d'assegurar-nos que no rep cap subvenció pública, ni directa ni indirecte -com també hem d'assegurar-nos que no la rep cap altre equip de futbol, es digui com es digui. Si la cosa els surt bé, serà una gran cosa per a ells, però si els surt malament, que carreguin amb la penitència. Ells solets, naturalment.
dissabte 23 de maig de 2009
GERGE WASHINGTON
George Washington fou un gran personatge. Moderat i prudent, no aconseguí grans victòries militars essent General de l'exèrcit de les Colònies. El seu mèrit radicà en la perseverança i el coneixement de les persones. Amb el poder que arribà a tenir, un home d'un altre temperament hagués pogut autoproclamar-se monarca, però la seva temperança i moral li féu renuncià al comandament de l'exèrcit quan va creure acabada la seva feina. Quan més tard el nomenaren primer president dels Estats Units, emprà la mateixa moderació, ensems amb la seva capacitat organitzativa. Acceptà a contracor en segon mandat, i en refusà amb fermesa el tercer, fixant un precedent que, anys més tard, quedaria reflectit com a llei de limitació de mandats.
Quan, al final de la seva carrera política, marxà cap a les seves possessions, deixa una carta oberta a mode de discurs, on alertava els seus conciutadans dels perills que, al seu criteri, haurien d'enfrontar-se. Alguns dels punts que tractà eren referents al sistema partidista, que a continuació incloc.
Ja us he alertat abans sobre els perills dels partits en un Estat, en particulars dels que es formen amb criteris geogràfics. Deixeu-me que us doni ara una visió més exhaustiva, i us avisi de la manera més solemne contra els efectes més ruïnosos de l'esperit partidista en general.
Aquest esperit, per desgràcia, és inseparable de la nostra naturalesa, i té les seves arrels en les més fortes passions humanes. Existeix sota diferents formes en tots els governs, més o menys ofegades, controlades, o reprimides; però en aquells governs regits per la via popular, és vist en la seva més gran categoria, i és veritablement el seu pitjor enemic.
La dominació alternativa d'una facció sobre l'altre, aguditzat per l'esperit de revenja, natural en la desavinença partidista, la qual en diferents èpoques i països ha perpetrat les monstruositats més horroroses, és en si mateix un despotisme espantós. Però això porta finalment a un despotisme més formal i permanent. El resultat d'aquest despotisme resulta en misèries i desordres, i decanta gradualment les ments dels homes a la recerca d'una seguretat i repòs en el poder absolut d'un individu, i tard o d'hora el cap d'alguna facció dominant, més hàbil o afortunat que els seus rivals, força aquesta disposició a benefici del seu propi ascens, damunt la ruïna de la Llibertat Pública.
Sense esperar extrems d'aquest tipus, (els quals, malgrat tot, no haurien de ser del tot perduts de vista,) les contínues i habituals malifetes de l'esperit partidista són suficients com per que l'interès i el deure de la gent prudent sigui el de desencoratjar-lo i restringir-lo.
Serveix sempre per distreure els Concells Públics, per afeblir l'Administració Pública. Pertorba la comunitat amb gelosies infundades i falses alarmes; encén l'enemistat d'un partit contra l'altre, de tant en tant fomenta els aldarulls i la insurrecció. Obre la porta a influències estrangeres i a la corrupció, la qual troba un accés fàcil al mateix govern a través dels canals de les passions partidistes. Així, la política i la voluntat d'un país queda subjecte a la política i voluntat d'un altre.
Hi ha l'opinió, que els partits en els països lliures són útils per controlar l'administració del govern, i serveixen per mantenir viu l'esperit de llibertat. Això, dins de certs límits és probablement cert, i en governs monàrquics el patriotisme potser mira amb indulgència, sinó amb aprovació, l'esperit partidista. Però en aquells de caràcter popular, en governs electes, és un esperit que no hauria de ser encoratjat. Per tendència natural, sempre hi haurà prou esperit de partit per a cada propòsit saludable, i, havent-hi un perill constant d'excés, l'esforç hauria d'anar encaminat, per la força de l'opinió pública, a mitigar-lo i dissipar-lo. No es pot deixar que s'apagui un foc. Sempre reclama una vigilància uniforme per tal de prevenir que hi hagin massa flames perquè sinó, en lloc d'escalfar, es consumirà.
Quan, al final de la seva carrera política, marxà cap a les seves possessions, deixa una carta oberta a mode de discurs, on alertava els seus conciutadans dels perills que, al seu criteri, haurien d'enfrontar-se. Alguns dels punts que tractà eren referents al sistema partidista, que a continuació incloc.
Ja us he alertat abans sobre els perills dels partits en un Estat, en particulars dels que es formen amb criteris geogràfics. Deixeu-me que us doni ara una visió més exhaustiva, i us avisi de la manera més solemne contra els efectes més ruïnosos de l'esperit partidista en general.
Aquest esperit, per desgràcia, és inseparable de la nostra naturalesa, i té les seves arrels en les més fortes passions humanes. Existeix sota diferents formes en tots els governs, més o menys ofegades, controlades, o reprimides; però en aquells governs regits per la via popular, és vist en la seva més gran categoria, i és veritablement el seu pitjor enemic.
La dominació alternativa d'una facció sobre l'altre, aguditzat per l'esperit de revenja, natural en la desavinença partidista, la qual en diferents èpoques i països ha perpetrat les monstruositats més horroroses, és en si mateix un despotisme espantós. Però això porta finalment a un despotisme més formal i permanent. El resultat d'aquest despotisme resulta en misèries i desordres, i decanta gradualment les ments dels homes a la recerca d'una seguretat i repòs en el poder absolut d'un individu, i tard o d'hora el cap d'alguna facció dominant, més hàbil o afortunat que els seus rivals, força aquesta disposició a benefici del seu propi ascens, damunt la ruïna de la Llibertat Pública.
Sense esperar extrems d'aquest tipus, (els quals, malgrat tot, no haurien de ser del tot perduts de vista,) les contínues i habituals malifetes de l'esperit partidista són suficients com per que l'interès i el deure de la gent prudent sigui el de desencoratjar-lo i restringir-lo.
Serveix sempre per distreure els Concells Públics, per afeblir l'Administració Pública. Pertorba la comunitat amb gelosies infundades i falses alarmes; encén l'enemistat d'un partit contra l'altre, de tant en tant fomenta els aldarulls i la insurrecció. Obre la porta a influències estrangeres i a la corrupció, la qual troba un accés fàcil al mateix govern a través dels canals de les passions partidistes. Així, la política i la voluntat d'un país queda subjecte a la política i voluntat d'un altre.
Hi ha l'opinió, que els partits en els països lliures són útils per controlar l'administració del govern, i serveixen per mantenir viu l'esperit de llibertat. Això, dins de certs límits és probablement cert, i en governs monàrquics el patriotisme potser mira amb indulgència, sinó amb aprovació, l'esperit partidista. Però en aquells de caràcter popular, en governs electes, és un esperit que no hauria de ser encoratjat. Per tendència natural, sempre hi haurà prou esperit de partit per a cada propòsit saludable, i, havent-hi un perill constant d'excés, l'esforç hauria d'anar encaminat, per la força de l'opinió pública, a mitigar-lo i dissipar-lo. No es pot deixar que s'apagui un foc. Sempre reclama una vigilància uniforme per tal de prevenir que hi hagin massa flames perquè sinó, en lloc d'escalfar, es consumirà.
dilluns 27 de abril de 2009
PREMI PEL NOI
La Mila de Ma Pitom! m'ha concedit un premi. Sé que me l'ha donat perquè és una bona amiga i em té present en aquest món blogaire, perquè altrament no ho entendria pas: el meu ritme d'entrades ha disminuït de manera notòria i evident, els que em coneixeu una mica ja sabeu el per què.
No voldria, però, enganyar-me i molt menys enganyar el pacient lector que té la bondat de llegir-me. Malgrat que he estat força ocupat, he tingut algun moment en que els estudis m'han deixat prou temps lliure com per escriure més posts dels que he arribat a fer, perquè la situació econòmica i política donava prou de si, però la veritat, m'ha faltat motivació, entre altres raons perquè algunes coses que hauria pogut dir ja les havia dit abans en alguna entrada, i repetir-me no és el meu estil, i d'altre banda, molts blogaires tenen més coneixements i millor ploma que no pas jo per explicar-ho.
He dit més amunt que la situació política i econòmica que estem vivint donaria de si per escriure posts, però seria més exacte dir que aital situació és depriment: la socialdemocràcia es va afartar de posar lligams, restriccions i normatives a l'economia liberal, i ara que ha fracassat per culpa d'aquests dogals, la mateixa socialdemocràcia té la cara-dura de dir que l'economia liberal ha fracassat. ¿I què dir de l'afaitada de diners al contribuent per entregar-lo a la banca o als accionistes d'empreses privades? (Vegi's cas Seat, algú ens hauria de dir què ens costarà la broma). Una economia liberal de debò mai hagués fet això.
El mes vinent espero recollir alguna lleugera primícia de l'esforç que he realitzat durant tot un any, i també és possible que tingui més temps per escriure, però sento que l'orientació que li vaig donar a aquest blog està prou esgotada, i necessàriament hauré de replantejar-me què n'haig de fer. En tot cas, ja prou que veureu per on van els trets, mentrestant però, voldria aprofitar aquesta entrada per donar-vos les gràcies per haver-me llegit i comentat els escrits, i haver-me motivat per arribar fins aquí.
No voldria, però, enganyar-me i molt menys enganyar el pacient lector que té la bondat de llegir-me. Malgrat que he estat força ocupat, he tingut algun moment en que els estudis m'han deixat prou temps lliure com per escriure més posts dels que he arribat a fer, perquè la situació econòmica i política donava prou de si, però la veritat, m'ha faltat motivació, entre altres raons perquè algunes coses que hauria pogut dir ja les havia dit abans en alguna entrada, i repetir-me no és el meu estil, i d'altre banda, molts blogaires tenen més coneixements i millor ploma que no pas jo per explicar-ho.
He dit més amunt que la situació política i econòmica que estem vivint donaria de si per escriure posts, però seria més exacte dir que aital situació és depriment: la socialdemocràcia es va afartar de posar lligams, restriccions i normatives a l'economia liberal, i ara que ha fracassat per culpa d'aquests dogals, la mateixa socialdemocràcia té la cara-dura de dir que l'economia liberal ha fracassat. ¿I què dir de l'afaitada de diners al contribuent per entregar-lo a la banca o als accionistes d'empreses privades? (Vegi's cas Seat, algú ens hauria de dir què ens costarà la broma). Una economia liberal de debò mai hagués fet això.
El mes vinent espero recollir alguna lleugera primícia de l'esforç que he realitzat durant tot un any, i també és possible que tingui més temps per escriure, però sento que l'orientació que li vaig donar a aquest blog està prou esgotada, i necessàriament hauré de replantejar-me què n'haig de fer. En tot cas, ja prou que veureu per on van els trets, mentrestant però, voldria aprofitar aquesta entrada per donar-vos les gràcies per haver-me llegit i comentat els escrits, i haver-me motivat per arribar fins aquí.
dissabte 4 de abril de 2009
EL SECRET BANCARI
Us suposo informats d'aquesta cimera que uns vintena de països acaben de fer a Londres. Han arribat a uns acords de mínims entre els quals hi ha denunciar els paradisos fiscals, que són països que mantenen el secret bancari dels clients de les entitats financeres, entre altres coses.
Sempre he pensat que això de donar dades a la Hisenda pública, per part dels bancs, era una cosa molt lletja, una immoralitat, perquè, si la policia ha de demanar una ordre de registre a un jutge per entrar a la casa d'un presumpte delinqüent, si ha de demanar una ordre judicial per intervenir un telèfon, per què no pot demanar una ordre judicial per investigar els comptes que hom pugui tenir? ¿Tan difícil és fer les coses ben fetes? ¿Tan difícil és anar pel món sense trepitjar la presumpció d'innocència?
Sempre he pensat que això de donar dades a la Hisenda pública, per part dels bancs, era una cosa molt lletja, una immoralitat, perquè, si la policia ha de demanar una ordre de registre a un jutge per entrar a la casa d'un presumpte delinqüent, si ha de demanar una ordre judicial per intervenir un telèfon, per què no pot demanar una ordre judicial per investigar els comptes que hom pugui tenir? ¿Tan difícil és fer les coses ben fetes? ¿Tan difícil és anar pel món sense trepitjar la presumpció d'innocència?
dimecres 25 de març de 2009
JA HI TORNEM A SER
Avui l'irrisori grupuscle d'estudiants que està en contra del pla de Bolonya ha decidit de bell nou ocupar la universitat. Amb aquesta acció volen impedir el normal funcionament de la magna institució, en concret de les facultats de Dret i de Geografia.
Tenen tot el dret a estar en contra del que els vingui de gust, però no tenen cap dret d'impedir que cap altre estudiant entri a les aules per rebre la classe corresponent, així com tampoc no tenien cap dret de tallar cap carrer.
Impedir el normal funcionament de la universitat i de la ciutat en general bé podria rebre el qualificatiu de “fatxa”, aquesta paraula que molts joves sempre tenen a la punta de la llengua per qualificar a tothom que no pensa i actua com ells.
Tenen tot el dret a estar en contra del que els vingui de gust, però no tenen cap dret d'impedir que cap altre estudiant entri a les aules per rebre la classe corresponent, així com tampoc no tenien cap dret de tallar cap carrer.
Impedir el normal funcionament de la universitat i de la ciutat en general bé podria rebre el qualificatiu de “fatxa”, aquesta paraula que molts joves sempre tenen a la punta de la llengua per qualificar a tothom que no pensa i actua com ells.
dissabte 14 de març de 2009
L'ESPECULACIÓ
Les paraules especular o especulació són sempre emprades i enteses en sentit negatiu, fins i tot el substantiu especulador pot arribar a esdevenir un insult. De fet, però, l'única cosa que fa un especulador és comprar o vendre comptant d'aprofitar-se d'una fluctuació del preus, i això, a priori, no és pas tan negatiu. Admeto que hi han d'haver unes normes mínimes per tal d'evitar els casos d'abús, però per la resta, s'ha de deixar que l'especulació funcioni perquè és del tot necessària.
En efecte, un especulador és una persona que pot tenir o no informació o coneixements d'un producte o cosa determinada -deixarem de banda la informació privilegiada, que és un dels casos d'abús al què em referia més amunt-, analitza o no la situació, i actua en un sentit o en un altre, gairebé sempre arriscant part del seu capital o actius. Pot sortir-li bé o no, pot guanyar-hi diners o no, però aquest és el joc i el risc en els quals l'especulador, voluntàriament, ha volgut jugar.
Tot això ve a tomb per una tertúlia en la qual, per dues vegades, ha sortit el cas d'una modalitat concreta d'especulació: l'especulació, a la baixa, d'accions bancàries. Ras i curt, aquesta especulació consisteix en manllevar unes accions a canvi del retorn d'aquestes més una comissió al cap d'un temps pactat. El nou propietari corre a vendre-se-les, perquè té la certesa que les accions han de baixar. Si això acaba passant, torna a comprar-les amb els diners que havia obtingut de la seva venda, però com que ara estan més barates, li sobraran diners. L'especulador retorna les accions al seu anterior propietari més la comissió pactada, i els diners que hagin pogut quedar són el benefici que li queda a l'especulador.
És una acció fàcil d'entendre i que mai farà que per se facin baixar les accions del banc en qüestió. Doncs els progre-comunistes de la tertúlia radiofònica ja van tocar les trompetes del judici final, proclamant que era un acte que empobria la gent al fer abaixar el preu de les accions, i tot això ho deien malgrat ser gent amb títol universitari, la qual cosa em porta a pensar que tenir un títol no és pas garantia ni certificat d'intel·ligència.
En definitiva, l'especulació és una aposta, i com a tal ha de ser valorada. ¿Oi que si faig una aposta contra el Barça, jugant-me els diners a que perdrà el proper partit, això no farà pas que el perdi, sinó que serà la seva pròpia dinàmica la que el porti a fer un resultat o un altre? Doncs això.
En efecte, un especulador és una persona que pot tenir o no informació o coneixements d'un producte o cosa determinada -deixarem de banda la informació privilegiada, que és un dels casos d'abús al què em referia més amunt-, analitza o no la situació, i actua en un sentit o en un altre, gairebé sempre arriscant part del seu capital o actius. Pot sortir-li bé o no, pot guanyar-hi diners o no, però aquest és el joc i el risc en els quals l'especulador, voluntàriament, ha volgut jugar.
Tot això ve a tomb per una tertúlia en la qual, per dues vegades, ha sortit el cas d'una modalitat concreta d'especulació: l'especulació, a la baixa, d'accions bancàries. Ras i curt, aquesta especulació consisteix en manllevar unes accions a canvi del retorn d'aquestes més una comissió al cap d'un temps pactat. El nou propietari corre a vendre-se-les, perquè té la certesa que les accions han de baixar. Si això acaba passant, torna a comprar-les amb els diners que havia obtingut de la seva venda, però com que ara estan més barates, li sobraran diners. L'especulador retorna les accions al seu anterior propietari més la comissió pactada, i els diners que hagin pogut quedar són el benefici que li queda a l'especulador.
És una acció fàcil d'entendre i que mai farà que per se facin baixar les accions del banc en qüestió. Doncs els progre-comunistes de la tertúlia radiofònica ja van tocar les trompetes del judici final, proclamant que era un acte que empobria la gent al fer abaixar el preu de les accions, i tot això ho deien malgrat ser gent amb títol universitari, la qual cosa em porta a pensar que tenir un títol no és pas garantia ni certificat d'intel·ligència.
En definitiva, l'especulació és una aposta, i com a tal ha de ser valorada. ¿Oi que si faig una aposta contra el Barça, jugant-me els diners a que perdrà el proper partit, això no farà pas que el perdi, sinó que serà la seva pròpia dinàmica la que el porti a fer un resultat o un altre? Doncs això.
divendres 6 de febrer de 2009
EL RELLOTGE
Fa molts i molts anys, quan jo era un adolescent, el meu pare, a petició meva, em va voler regalar un rellotge pel meu aniversari. Amb aquesta intenció varem anar a un rellotger conegut seu i aquest començà a treure un estol de rellotges per tal que jo n'escollís un.
Quan va acabar de treure'n uns quants me'n va cantar les excel·lències, i per demostrar-me la duresa i qualitat d'irrompible d'un d'ells, l'agafà i començà a donar-li cops contra el taulell.
No recordo res d'aquell rellotge, si era gran o petit, si era digital o d'agulles, ni tan sols recordo el color de l'esfera, només recordo, com si fos gravat a foc, la intimíssima satisfacció que vaig sentir quan, de sobte, el rellotge se li va desmuntar.
Quan va acabar de treure'n uns quants me'n va cantar les excel·lències, i per demostrar-me la duresa i qualitat d'irrompible d'un d'ells, l'agafà i començà a donar-li cops contra el taulell.
No recordo res d'aquell rellotge, si era gran o petit, si era digital o d'agulles, ni tan sols recordo el color de l'esfera, només recordo, com si fos gravat a foc, la intimíssima satisfacció que vaig sentir quan, de sobte, el rellotge se li va desmuntar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
